Una de ciència-ficció

L’última nit del món

-Què faries si sabessis que aquesta és l’última nit del món?
-Què faria? Ho dius de veritat?
-Sí, de veritat.
-No ho sé. No ho he pensat.
L’home es va posar una mica més de cafè. Al fons del rebedor, les nenes jugaven damunt la catifa amb uns cubs de fusta, sota la claror dels llums verds. A l’aire de la tarda hi surava una aroma suau i neta de cafè torrat.
-Bé, serà bo que comencis a pensar-ho.
-Ho dius de debò?
L’home va fer que sí.
-Una guerra?
L’home va fer que no amb el cap.
-La bomba atòmica o la bomba d’hidrogen?
-No.
-Una guerra bacteriològica?
-Res d’això -va dir l’home, remenant el cafè lentament-. Només, diguem, un llibre que es tanca.
-Em sembla que no ho entenc.
-No. I jo tampoc, realment. Només és un pressentiment. Hi ha moments que m’espanta. Hi ha moments que no tinc cap por, només una certa pau. -Va mirar les nenes i els cabells rossos que brillaven sota la llum.- No t’ho he dit: va passar per primer cop fa quatre nits.
-Què?
-Un somni. Vaig somiar que tot s’anava a acabar. M’ho deia una veu. Una veu que no podia reconèixer, però amb tot una veu. I em deia que tot es pararia a la Terra. A l’endemà no vaig pensar massa en aquest somni, però vaig anar a l’oficina i a mitja tarda vaig veure l’Stan Willis mirant per la finestra i li vaig preguntar: “Què penses, Stan?”, i ell em va respondre. “Anit vaig tenir un somni.” Abans que me l’expliqués, jo ja sabia quin somni era. Li ho podria haver dit. Però vaig deixar que me l’expliqués.
-Era el mateix somni?
-Idèntic. Li vaig dir a Stan que jo havia somiat el mateix. No va semblar que se sorprengués. Al contrari, es va tranquil·litzar. No vam acordar res. Simplement ens vam posar a caminar, cada un pel seu costat, i pertot vam veure gent amb la vista clavada als escriptoris, o que es miraven les mans, o que miraven el carrer. Vaig parlar amb alguns. Stan va fer el mateix.
-I tots havien somiat?
-Tots. Exactament el mateix somni.
-Creus que passarà de veritat?
-Sí, mai no n’havia estat tan segur.
-I quan acabarà? El món, vull dir.
-Per a nosaltres, en algun moment de la nit. I a mesura que la nit es vagi movent al voltant de la Terra, arribarà la fi. Trigarà vint-i-quatre hores.
Durant uns instants, no van tocar el cafè. Després, van aixecar lentament les tasses i van beure mirant-se als ulls.
-Ens ho mereixem, això? -va preguntar la dona.
-No es tracta de si ens ho mereixem o no. És així, simplement. Tu mateixa no has tractat de negar-ho. Per què?
-Crec tenir una raó.
-La que tenien tots a l’oficina?
La dona va fer que sí.
-No et vaig voler dir res. Va ser anit. I avui les veïnes en parlaven entre elles. Totes van somiar el mateix. Vaig pensar que només era una coincidència. -La dona va agafar el diari de damunt la taula.- Els diaris no en diuen res.
-Tothom ho sap, no cal. –L’home es va recolzar a la cadira, mirant-la-. Tens por?
-No, sempre havia pensat que tindria molta por, però no.
-On és aquest instint d’autoconservació de què tant es parla?
-No ho sé. Ningú s’excita massa quan tot és lògic. D’acord amb les nostres vides, no podia passar cap altra cosa.
-No hem estat pas tan dolents, no et sembla?
-No, però tampoc massa bons. Em sembla que és així. No hem estat gairebé res, excepte nosaltres mateixos, mentre que els altres han estat moltes coses, moltes coses abominables.
Al rebedor, les nenes reien.
-Sempre havia pensat que quan passés això, la gent cridaria pels carrers.
-Doncs, no. La gent no crida davant de la realitat de les coses.
-Saps, et perdré a tu i a les nenes... Mai no em va agradar la ciutat, ni la feina, ni res, tret de vosaltres tres. No trobaré a faltar res més. Potser els canvis de temps, i un got d’aigua gelada quan fa calor, i la son. Com podem estar-nos aquí, asseguts, parlant així?
-No es pot fer res més.
-És, clar, és així, si no ho estaríem fent. M’imagino que avui, per primera vegada en la història del món, tothom sap què farà aquesta nit.
-Em pregunto, però, què faran els altres, aquesta tarda, i durant les pròximes hores.
-Anar al teatre, escoltar la ràdio, mirar la televisió, jugar a cartes, posar els nens al llit, anar-se’n al llit. Com sempre.
-En certa manera, podem estar orgullosos d’això... com sempre
L’home es va estar immòbil una estona i després es va posar un altre cafè.
-Per què creus que serà aquesta nit?
-Perquè sí.
-Per què no una altra nit del segle passat, o de fa cinc segles o deu?
-Potser perquè mai no havia estat dinou d’octubre de mil nou-cents seixanta-nou, i ara sí. Potser perquè aquesta data significa més que cap altra. Potser perquè aquest any les coses són com són, a tot el món, i per això és la fi.
-Hi ha bombarders que aquesta nit estaran fent el seu vol d’anada i tornada a través de l’oceà i que mai no arribaran a terra.
-Això també ho explica, en part.
-Bé -va dir l’home incorporant-se-, què fem ara? Freguem els plats?
Van fregar els plats, i els van apilar amb una cura especial. A dos quarts de nou van posar les nenes al llit i els van fer el petó de bona nit i van apagar els llums de l’habitació i van ajustar la porta.
-No sé... -va dir el marit en sortir del dormitori, mirant enrere, amb la pipa entre els llavis.
-Què?
-Tanquem la porta del tot o la deixem així, una mica ajustada, perquè entri la llum?
-Ho deuen saber també les nenes?
-No, naturalment que no.

L’home i la dona es van asseure i van llegir els diaris i van parlar i van escoltar una mica de música, i després van mirar, junts, les brases de la llar de foc mentre el rellotge tocava dos quarts d’onze, i les onze, i dos quarts de dotze. Van pensar en l’altra gent del món, que també hauria passat la vetlla, cadascú a la seva manera.
-Bé -va dir l’home al capdavall.
Va fer un lent petó a la seva dona.
-Ens hem entès bé, després de tot -va dir la dona.
-Tens ganes de plorar? -va preguntar l’home.
-Em sembla que no.
Van recórrer la casa i van apagar els llums i van entrar a l’habitació. Es van despullar en la fresca de la nit, i van enretirar el cobrellit.
-Els llençols són tan nets i frescos...
-Estic cansada.
-Tots estem cansats.
Es van posar al llit.
-Un moment -va dir la dona.
L’home va sentir que la seva dona s’aixecava i entrava a la cuina. Al cap d’una estona, tornava a ser amb ell.
-Havia oblidat tancar les aixetes.
Hi havia en això alguna cosa tan còmica que l’home va haver de riure.
La dona també va riure. Sí, el que havia fet era còmic de veritat. A la fi van deixar de riure i es van ajeure immòbils en el fresc llit nocturn, amb les mans agafades i amb els caps molt junts.
-Bona nit -va dir l’home al cap d’una estona.
-Bona nit -va dir la dona.

Ray Bradbury, "La última noche del mundo" a El hombre ilustrado, Ediciones Minotauro, Buenos Aires, 1971, pp. 134 a 138, traduït de la versió castellana de Francisco Abelenda.


INFORMACIÓ SOBRE L'AUTOR. ENLLAÇA!